Avui entrevistem Joan Pla, un diplomat en Magisteri nascut a Artana (Castelló) que, malgrat haver-hi cursat tres anys de Ciències Econòmiques, es decantà per l'ensenyament. Des de fa més de 30 anys s'ha dedicat, a més, a la literatura amb un total de quasi 50 obres publicades. Ha obtingut premis importants d’entre els quals cal destacar el Premi Enric Valor de narrativa juvenil. Lletraferit entusiasta i preocupat pel món que l'envolta, també escriu al seu bloc de caire professional, Joan Pla. Obres i notícies, i opina sobre la situació social i política a Joan Pla. Escrits i altres històries. Malgrat que ja està jubilat, continua escrivint literatura, està present a les xarxes socials, parla amb molta il•lusió de la seua obra a les presentacions que en fa, té temps per a rebre homenatges diversos, per a fer visites als instituts públics i encara en treu més per a dedicar-nos a nosaltres.
M.T.- Joan, abans d'entrar a analitzar la seua obra literària, voldríem saber una mica més de les seues arrels. Vosté naix l'any 1942 a Artana, un poblet situat als peus de la Serra d'Espadà. De tots és sabuda l'època en què va viure, per tant, d'on li ve l'interés per escriure en la nostra llengua? Quin fou el leit motiv d'aquesta elecció?
J.P.- Efectivament, jo crec que van ser aquestes arrels, nàixer en un poble on tot el món, tret del metge, que era de Conca, parlava valencià, el que em va marcar. I, per què no dir-ho, el contacte amb la natura, que en aquella època era intens. I les paraules que anaven unides a aquella natura: els accidents geogràfics, els noms dels ocells, el de les plantes, el dels jocs... Mon pare tenia un amplíssim vocabulari i crec, doncs, que inconscientment, això em va marcar, fins que vaig anar a estudiar a un col•legi religiós, a Vila-real, i els germans Òria, que estudiaven valencià per correspondència, a través de Lo Rat-Penat, van desvetlar aquell interés meu. Però cal fer saber que, en aquells anys, res ens invitava a la lectura, ja que ni a l’escola del poble hi havia llibres de lectura. Al col•legi de Vila-real, sí que hi havia una petita biblioteca i allà em vaig aficionar a la lectura.
M.T.- Pel que veiem de totes les seues publicacions, és vosté un escriptor molt fecund. Com ha fet per compaginar vida personal, laboral i social amb la faena d'escriptor? Quina ha sigut i és la seua rutina diària en relació amb el treball durant tot aquest temps?
J.P.- Com deia Sant Tomàs, poder és voler. I quan hi ha una vocació per alguna cosa, que et satisfà, i trobes, a més, agradable i plaent, hom és capaç de traure el temps de davall de les pedres... El meu treball com a professor ha fet que tinguera temps per a tot. Per a la vida social, ja que vaig estar capficat també en l’Agrupació Borrianenca de Cultura, en uns anys de canvis, i com a director uns anys del Buris-ana. També vaig impartir classes, de vesprada, per a gent adulta (professors o estudiants universitaris) a través de l’Institut de Ciències de l’Educació, de la Universitat de València... Però en el meu temps lliure, els caps de setmana, em dedicava a escriure si tenia cap idea. I, els primers anys, res d’ordinador! Tot a mà o a màquina d’escriure... Encara que vaig ser dels primers que vaig posseir un ordinador, però havia d’enregistrar en casset, res de disc rígid (o dur)! Tot una proesa que sona a prehistòria!
M.T.- Vosté es va donar a conéixer com a escriptor l’any 1980 amb la publicació de No fiqueu llorers sobre el meu nom, una narració amb què va guanyar el premi Malva-rosa de contes convocat per la desapareguda editorial Prometeo, obra que ha estat seguida per gairebé cinquanta obres més en narrativa infantil, juvenil i d'adults. No debades és considerat un dels nostres autors pioners en el conreu del gènere juvenil. ¿És aquesta una necessitat vital o, en canvi, és una relació diferent, la que té vosté amb l'escriptura? Per què començà a escriure?
J.P.- Jo sempre dic que vaig començar a escriure sense esperar res, ni de la societat ni econòmicament, sinó que volia donar a conéixer, a través de les possibles publicacions, una llengua que una majoria desconeixia, però que, en el seu estàndard, era una llengua que podia cobrir, o abraçar, tots els àmbits de la vida. Era la bellesa d’aquesta llengua, depurada, el que a mi em va embaladir, també perquè era la meua, i jo la volia donar a conéixer... Després, una volta va entrar l’ensenyament del valencià en l’escola, tot va vindre rodat. Davant l’èxit de Mor una vida, es trenca un amor, primer Gregal Llibres, i després la resta d’editorials, van començar a demanar-me obres... I com d’imaginació, voluntat i, sembla que bon fer, no me’n faltava, no he parat fins avui... Jo sóc ja una mena d’home-literatura, si em permeteu la modèstia i una mica d’humor...
M.T.- Mor una vida, es trenca un amor (1981, finalista del Premi Jaume Roig) és una novel•la d'amor entre dos adolescents que no troben la felicitat a causa de les dràstiques decisions familiars. Ací trobem elements com la mar, el baladre o la sexualitat. Quin és el significat d'aquesta simbologia? ¿És l'ànima humana un factor important en la seua obra?
J.P.- Efectivament, en la meua vida tot està relacionat. Jo, la mar, la vaig xafar als tretze anys, tot i tindre-la tan prop, en la platja de Nules. Però la veia des del castell d’Artana, en la llunyania, com una franja blava, o quan baixa des d’Artana als camps que mon pare tenia a la Plana. Per tant, durant anys, per a mi va ser una mar inabastable, però desitjada. I la vaig fer meua, sobretot, quan em vaig traslladar a viure a Borriana. El baladre, va ser un encert escollir-lo com a símbol. Va ser una mica casual. Vaig imaginar el barranc entre casa de Maria i els pares de Sergi i, és clar, per a mi la Rambla d’Artana estava plena de baladre. I formava part de les festes del poble, amb els seus arcs de baladre i murta tancant les cantonades del barri. I la sexualitat va ser la meua absent, tancat en el col•legi religiós fins que me’n vaig anar a l’Institut F. Ribalta de Castelló. Potser Mor una vida, com he dit sempre, ha estat la meua venjança per un amor juvenil que no em van permetre viure. Eren uns altres temps, d’absència democràtica, repressió sexual i predomini religiós...
M.T.- Els paratges que hi apareixen en les seues obres estan quasi sempre relacionats amb la muntanya, és la natura un punt important en la seua obra?
J.P.- Sí, efectivament. Jo em vaig criar, en aquells anys d’infantesa, en ple carrer, davant l’absència de cotxes, i en plena natura, ja que als pobles els pares ens deixaven solts i es preocupaven ben poc on anàvem i què féiem. I a Artana teníem el castell, enderrocat, però apte per als nostres jocs, teníem la serralada, on podíem fugir quan jugàvem a bous, i amagar-nos-hi, podíem buscar coves i baixar-hi a veure què hi trobàvem, buscar bolets, escalar la muntanya, caçar pardalets, acompanyar la corrua de mon pare en la caça, fer faenoles en els camps, sembrant o replegant les collites, o beure en una font d’aigua fresca... Tot això, que està penjant en Artanapedia, sota el nom de Memòries d’un xiquet innocent, és el que després he anat plasmant en les meues novel•les. La natura com a part de la meua infantesa està les meues arrels com a persona i, és clar, me l’estime de totes totes i la faig palesa en la meua obra i vull que el lector l’acabe estimant...
M.T.- Arran de l'èxit de Mor una vida una vida, es trenca un amor, vosté decideix escriure'n una segona part titulada Només la mar ens parlarà d'amor on trobem que l'eix temàtic va acompanyat dels mateixos elements anteriors. Al seu parer, són l'amor i la lliberat una recerca constant de l'ésser humà?
J.P.- Durant molts anys m’havia negat a escriure una segona part de Mor una vida... Em feia por afrontar-ne una segona part i que no fera el pes. Però davant la insistència dels lectors, finalment, després de tindre clar quin seria l’eix de la seua continuació, i que em donava un bon marge de joc, m’hi vaig decidir. Si Mor una vida..., passava en temps de la dictadura franquista, amb tota la seua repressió, Només la mar ens parlarà d’amor, seria el cant a les llibertats democràtiques. I eixa pauta és la que em va decidir a emprendre la novel•la. Naturalment, aquesta havia d’enfocar l’amor, encara en transició de la dictadura a la democràcia, ja que la societat no podia canviar de la nit al matí, i la llibertat tan deistjada per Maria i Sergi en Mor una vida... Aquesta segona novel•la, tot i els entrebancs que encara mantenia la societat, la rural, és, finalment, un triomf de l’amor i de la llibertat, i, com no podia ser d’altra manera, un símbol, davant la mar, amb l’horitzó ben obert i transparent.
M.T.- Amb més de 200.000 exemplars venuts i més de 60 reedicions, la seua obra més destacada, fins i tot ha traspassat fronteres i ha estat traduïda al castellà, com a Hijos de un amor imposible, i a l'anglés, com a A Mediterranean Love Story. Qui li va proposar les traduccions i per què?
J.P.- Certament, la publicació de Mor una vida a l’anglés, ha estat el cim del que jo mai no havia arribat a imaginar. Vaig ser jo mateix, davant les noves tecnologies i les possibilitats que ens dóna la xarxa d’Internet, qui vaig pensar a traduir-la i gestionar la seua publicació. Jo he estat professor d’anglés i tot i que sempre és difícil traduir una obra a una altra llengua, i tan diferent com la nostra, vaig comptar amb l’ajuda i revisió d’una persona més entesa que jo, Eva Piquer. Finalment vaig considerar que America Star Books Publishers era una bona editorial i vam arribar a un acord. També està en camí El caragol fredolic, sota el títol de Snowy, the little Snail, i en un futur proper, potser la segona part Només la mar ens parlarà d’amor. En fi, cal traspassar fronteres i donar a conéixer les nostres obres, en paper i en ebook, talment com ho està en Amazon, en Google Books i Barnes and Noble... Esperem que vaja bé.
M.T.- Continuant amb la seua obra, a La violinista de París -un altre dels seus èxits-, a L'estranya mort de Berta, a Camí sense retorn, a Cartes d'amor i de mort, o a altres títols, com els que suara hem vist, hi tornem a veure aspectes com la l'amor, la natura, la solidaritat i la mort, però el que a nosaltres ens ha cridat l'atenció és que els factors que tenen gairebé totes en comú són l'amor i la mort. Per què sol emparellar aquests elements en les seues novel•les?
J.P.- Efectivament, aquestes obres tenen aquests elements en comú. La violinista de París és una obra que m’encanta perquè en ella es reflecteix no solament l’amor entre Bernat i Céline, en ambients com París i la Bretanya francesa, sinó també la meua visió del món, en la lluita que Bernat té contra una societat insolidària on el capitalisme és el leit motiv d’una gran part de la societat. Jo crec que en contra d’açò, l’amor i la solidaritat són, o poden ser, els millors leit motiv que la societat pot aconseguir si es vol, o volem, canviar-la. Però les forces capitalistes, o financeres, ens ho posaran molt difícil, si ve no convé desanimar-nos.
M.T.- La literatura infantil, la va buscar o ella el va trobar, a vosté? N'hi ha cap tema que li agrade tractar especialment en aquest gènere?
J.P.- Com he dit, la literatura infantil, i la juvenil, em van trobar en un primer moment. Va ser quan Gregal llibres, el 1984, em va demanar una novel•la per a la col•lecció juvenil. I no tenia res preparat. Unes circumstàncies escolars, mentre jo n’era director, em van proporcionar un tema que vaig plasmar en La màquina infernal, que va constituir un gran èxit. A partir d’ací, que si L’ordinador màgic, que si L’anell del Papa Luna..., m’hi vaig veure enganxat i, per què no, vaig fer meu aquest gènere amb què em trobava molt còmode i que donava joc a poder viure aventures, misteri, por, amor, ciència ficció... Qualsevol tema on puc traure punta, el faig meu.
M.T.- Vosté també ha escrit novel•la negra, com és el cas de Don Fabrizzio, i un cadàver al Prince Building. És aquest gènere una excusa per mesclar la ficció i la realitat política i social?
J.P.- Sí. Ja ho vaig fer en Un cadàver amanit amb xampany i Tots els noms d’Eva, el conreu de la novel•la negra, en Edicions el Bullent, i ho he fet ara, també en Ciutat de corrupcions, que continua la trajectòria de Don Fabrizzio... la novel•la negra m’encanta llegir-la i, si puc, escriure-la. Dóna un joc fantàstic per a analitzar la societat. No hi ha res millor que a través de qualsevol excusa, un assassinat, una violació..., entrar dins del moll de les passions humanes i la seua conducta més profunda. I si a sobre ho fas en una societat molt propera, com és la nostra, la valenciana, què vols que et diga? Una societat que a més té el problema d’una identitat distorsionada per la pertinença a un estat que ens ha menystingut i ens menysté, però que molts ho accepten després de tres-cents anys de despersonalitzar-nos i voler anorrear-nos. Si a més hi adjuntes els interessos personals inconfensables, l’avarícia per enriquir-se, per aprofitar el poder, tot distorsionant-lo en profit propi i no al servei del poble, pot sorgir la novel•la amb els personatges més increïbles que et pugues imaginar.
M.T.- I, per acabar, quins són els temes que més li procupen durant el procés d'escriptura? Quins han sigut els seus referents? Com li ajuden les muses?
J.P.- Sempre he intentat que la novel•la mantinga l’interés, el misteri, enganxar el lector. Però també que els temes siguen d’interés per al lector al qual vaja destinada. Que puga ser una persona més crítica quan acabe de llegir-la. Que el llenguatge siga el més correcte possible, el més ric, però que també comprensible, que no siga cap obstacle per a la lectura. Les muses, com deia aquell, m’han de trobar treballant.
Maite Tarrasa
